Catalunya en la monarquia hispànica i la Guerra dels Segadors (s. XVI-XVII)

La monarquia hispànica tenia el centre polític a Castella, on residia el rei i la cort. Catalunya mantenia les seves institucions i el virrei era el representant del rei a casa nostra. En aquells moments, Castella era una potència política amb un imperi que abraçava territoris europeus i americans. Catalunya, mentrestant, vivia el que alguns autors han denominat la "decadència".

Una de les mostres d'aquest empobriment va ser el fenomen del bandolerisme. El territori català era insegur i els bandolers senyorejaven les zones boscoses i de mitja muntanya. L'origen dels bandolers l'hem de trobar en la petita noblesa arruïnada per la crisi, tot i que també hi havia bandolers d'origen popular. Alguns van gaudir d'una gran fama, com Joan Serrallonga o Perot Rocaguinarda. Els virreis intentaven perseguir-los sense gaire èxit. A més, sovint exercien com a grups armats a les ordres d'algun poderós. Una població sota la pressió de diferents poders que, tots ells, s'esforçaven a preservar les seves prerrogatives i fer-les prevaler per damunt dels altres: els senyors feudals i les ciutats, les institucions pròpies de la terra, com les Corts i la Generalitat i, al fons, la mateixa monarquia imperial amb el virrei i el Consell d'Aragó. I en la base de tants poders institucionals, un confús sistema legal que barrejava furs i privilegis, disposicions locals i generals, constitucions religioses i civils, crides del virrei i normes municipals. La recuperació econòmica del final del segle XVII i posterior va significar la gradual desaparició d'aquest fenomen.

Un dels fets més transcendentals del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640. Entre els elements causants d'aquests fets trobem, en primer lloc, la Guerra dels Trenta Anys a Europa, que obligava la monarquia hispànica a realitzar grans despeses i a viure en un ambient bèl·lic. En segon lloc, les mateixes dificultats de la hisenda reial. El comte duc d'Olivares manifestà, en un escrit a Felip IV el 1625, que calia uniformitzar l'imperi i imposar les lleis castellanes per tal que les institucions catalanes no es poguessin negar a les contribucions que el rei volia.

La guerra a Europa necessitava diners i homes, i el comte duc va començar a imposar la Unió d'Armes, mitjançant la qual Catalunya havia d'aportar a l'exèrcit una gran quantitat d'homes i de diners. Cap al final dels anys trenta, la monarquia va entrar en guerra contra França i, per tant, un exèrcit nombrós imperial va instal·lar-se a Catalunya. La població va començar a estar descontenta perquè havien de subministrar aliments a la tropa, amb els abusos consegüents. Per si fos poc, un seguit de males collites van arruïnar el camp català.

Davant d'aquesta situació, es produí una revolta social dels segadors a diferents ciutats i, sobretot, a Barcelona, concretament el 7 de juny de 1640. Aquesta revolta no tenia un caràcter patriòtic, ni anticastellà, sinó que expressava el malestar popular. Les autoritats de Catalunya, però, amb Pau Claris al davant de la Generalitat, li van donar el tomb convertint-la en una confrontació contra la política del comte duc.

La revolta social es convertí en una revolta política i en una guerra de separació. Les autoritats catalanes van buscar l'ajut de França i el seu rei, Lluís XIII, fou reconegut com a comte de Barcelona. La pertinença a França tampoc no era ben vista pel poble, perquè ara havien d'allotjar els soldats francesos i, a més, entraven fàcilment les mercaderies d'aquest país. Finalment, amb la Pau dels Pirineus (1659), Catalunya segueix pertanyent a la monarquia hispànica i França es queda amb els comtats del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent.