La crisi de la baixa edat mitjana (s. XIV i XV)

Durant els segles XIV i XV veurem la conjunció de tres crisis: una crisi econòmica i de població, una crisi social i una crisi política. El creixement econòmic dels segles anteriors va portar un desequilibri entre població i producció agrària. S'havia arribat a un sostre productiu que no podia alimentar una població que havia crescut. Això feia que qualsevol mala collita desencadenés crisis de subsistència. En aquest marc era normal que l'extensió de la pesta negra, a partir de 1348, fes estralls. La mitjana de mortaldat se situà en un terç de la població, tot i que en alguns llocs arribà a la meitat.

La crisi demogràfica comportà una despoblació al camp i una minva de la producció agrícola. Alhora començà a haver-hi una gradual recessió de l'activitat manufacturera i artesanal a la ciutat, motivada i agreujada per l'aturada de l'activitat comercial. El comerç per la Mediterrània va començar a ser pertorbat per la presència dels turcs i per la competència d'altres ciutats mercantils com Gènova o Venècia. Això anà paralitzant l'activitat comercial, provocà la reducció del volum d'intercanvis i la paràlisi de tots els sectors vinculats a la construcció naval i als negocis amb productes del i per al comerç. La pèrdua de la centralitat comercial de la Mediterrània explica que Portugal i Castella busquessin noves rutes per al comerç amb les Índies, cosa que comportà el descobriment d'Amèrica.

Aquestes dificultats econòmiques provocaren una crisi social tant al camp com a la ciutat, bàsicament durant el segle XV. A la ciutat, com per exemple a Barcelona, hi hagué enfrontaments entre la Busca i la Biga, grups socials urbans que tenien interessos econòmics contraposats i que volien controlar el poder de la ciutat i aplicar una política econòmica favorable als seus interessos. També són un símptoma de la crisi de la ciutat els pogroms i assalts als calls jueus durant aquests anys, car es culpabilitzava aquests ciutadans del malestar.

Al camp es produí una veritable guerra social entre pagesos i senyors. Els primers, aprofitant el despoblament causat per les pèrdues demogràfiques, volien alliberar-se de moltes càrregues feudals; els senyors, per la seva banda, volien lligar més el pagès a la terra per compensar les pèrdues que estaven tenint davant la crisi de les explotacions. La Guerra dels Remences finalitzà amb la Sentència de Guadalupe (1486), auspiciada pel rei Ferran II, que regulava les relacions socials en el camp català durant l'edat moderna i que va donar estabilitat als camperols catalans.

Finalment hi hagué una crisi política. La mort de Martí l'Humà sense descendència, l'últim rei de la casa de Barcelona, forçà el Compromís de Casp (1412), en què s'elegí Ferran d'Antequera, de família castellana, com a rei de la corona d'Aragó. El seu nét, Ferran II, fou qui es casà amb la reina Isabel de Castella. La unió dinàstica amb Castella va propiciar, a la llarga, que la corona d'Aragó perdés, fins i tot, la seva monarquia pròpia. Tot plegat no deixava de ser un símptoma de la debilitat econòmica i política en què havia entrat Catalunya durant aquest període.