L'ordenament jurídic comunitari: dret comunitari originari i dret derivat

Per dret comunitari originari s'entén el conjunt de normes que formen els tractats internacionals que van crear inicialment les comunitats europees, així com tots aquells altres tractats que posteriorment els han anat modificant i que han conduït a la construcció de la Unió Europea.

Aquest conjunt de tractats forma una espècie de constitució europea, en la mesura que actua com a norma fundacional de la Unió, en regula l'organització, el funcionament i les competències que té per transferència dels diversos estats sobirans que en formen part.

Concretament, el dret comunitari originari està integrat pels tractats següents, que tenen eficàcia directa als estats membres de la Unió: - El Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica del Carbó i l'Acer (CECA), signat a París el 18 d'abril de 1951. - El Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), signat a Roma el 25 de març de 1957. - El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM), signat a Roma el 25 de març de 1957. - El Tractat de Brussel·les, de 8 d'abril de 1965. - L'Acta Única Europea (AUE), signada a Luxemburg el 17 de febrer de 1986. - El Tractat sobre la Unió Europea - Tractat de Maastricht, signat el 7 de febrer de 1992. - El Tractat d'Amsterdam, signat el 2 d'octubre de 1997. - El Tractat de Niça, signat el 26 de febrer de 2001. - El Tractat de Lisboa, signat el 13 de desembre de 2007.

El conjunt d'actes adoptats per les institucions comunitàries per complir els objectius dels tractats constitueix el dret comunitari derivat. El caràcter derivat d'aquest dret resulta de la seva subordinació als tractats. Dins del dret comunitari derivat, es poden distingir els actes obligatoris i els actes no obligatoris.

Actes obligatoris:

Reglaments: són actes que tenen abast general, són obligatoris i directament aplicables a cada Estat membre. Els reglaments no es poden modificar en el contingut, atès el seu caràcter vinculant.

Directives: són actes obligatoris que vinculen jurídicament el seu destinatari, però no tenen eficàcia jurídica immediata. Mitjançant les directives s'imposa als estats destinataris una obligació de resultat. La directiva fixa un termini perquè els estats facin els actes dirigits a donar-hi compliment.

Decisions: són actes particulars, obligatoris per als seus destinataris, que poden ser estats membres o persones físiques o jurídiques.

Actes no obligatoris:

Recomanacions: tracten d'orientar i promoure un determinat comportament. No tenen caràcter vinculant per als seus destinataris.

Dictàmens: expressen un judici o valoració respecte a una determinada actuació d'un o més estats membres. No tenen efectes vinculants.

Les relacions entre el dret comunitari i el dret dels estats membres es regeixen per tres principis: l'autonomia institucional, l'efecte directe i la primacia.

L'autonomia institucional: aquest principi significa que l'execució del dret comunitari pels estats membres s'ha d'adequar a les regles de dret intern respecte als òrgans competents i el procediment a seguir per a l'execució. En aquest sentit, a l'ordenament espanyol, l'execució del dret comunitari ha de respectar els criteris de repartiment competencial entre l'Estat i les comunitats autònomes.

L'efecte directe: en un sentit formal, l'efecte directe implica que les normes comunitàries no necessiten cap acte de recepció dels estats membres per integrar-se en el seu ordenament jurídic. En un sentit material, l'efecte directe implica que les normes comunitàries creen directament drets i obligacions, i són aplicables directament pels tribunals dels estats membres.

La primacia: la primacia de les normes comunitàries comporta que quan, per a la resolució d'un determinat supòsit, es constati que hi ha dues normes aplicables, una de comunitària i una altra d'interna, però que són contradictòries, s'ha d'aplicar la norma comunitària davant de la interna.