Els models d'organització territorial

L'Estat unitari neix a França amb la caiguda de l'antic règim, a partir de les idees racionalistes dels revolucionaris i que foren portades a la pràctica amb la Constitució de 1791. En aquell moment històric es pretenia instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític per posar fi a la pluralitat d'ordenaments, jurisdiccions i administracions que havia caracteritzat l'etapa anterior.

Aquest model es basa fonamentalment en l'existència d'un únic centre de decisió política (el govern) i un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l'Estat. L'Estat unitari es caracteritza per ser un Estat amb una única constitució, una única direcció política i un únic òrgan per dictar lleis per a tot el territori, que es divideix únicament en unes circumscripcions merament administratives.

Els principis en què es basa són, doncs, la unitat (un sol Estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i la centralització (direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre).

L'Estat federal sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d'Amèrica de 1787, com la fórmula d'unió política més perfecta entre les antigues colònies britàniques, convertides ja aleshores en estats independents. El seu origen es troba en el pacte entre aquests diversos estats sobirans, que decideixen la creació, a partir de l'aprovació d'una constitució, d'una nova entitat, la federació, en la qual s'integren tots i a la qual deleguen algunes funcions de forma expressa, i ells en retenen la resta.

L'Estat federal és, doncs, un "Estat d'estats", on el poder polític s'exerceix des de dues instàncies, la central (que és la federació), que disposa d'uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les seves funcions sobre tot el territori federal; i les diferents instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d'elles d'una constitució pròpia, d'una organització política pròpia i d'uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori.

L'Estat federal, a diferència de l'unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de decisió. El model federal nascut als Estats Units fou adoptat posteriorment per Alemanya i Suïssa, per alguns països iberoamericans (Mèxic, el Brasil i l'Argentina) i per alguns estats històricament vinculats a la Gran Bretanya (el Canadà i Austràlia).

De forma genèrica, podem dir que l'Estat unitari ha anat introduint diversos mecanismes de descentralització política, mentre que l'Estat federal ha anat reclamant més competències en un procés constant de lluita amb els estats membres cap a una major centralització i uniformització.

L'Estat unitari centralitzat és el que va entrar més en crisi, especialment durant el segle XX i, per tant, és el que ha sofert més formes de descentralització política i administrativa, a causa de múltiples factors, com ara el creixement de l'Estat, un augment de les demandes de participació o la major complexitat social. Aquestes demandes han donat lloc a moltes noves formes d'organització territorial del poder polític (Estat regional, Estat integral i Estat autonòmic), que s'acostumen a agrupar sota la denominació d'"estats compostos".

En qualsevol cas, la descentralització política de l'Estat implica, en el model unitari, mantenir un únic Estat amb una única constitució, però en el qual es distribueix la capacitat de decisió política i la potestat legislativa entre els òrgans centrals de l'Estat i els ens territorials, que disposen de certa autonomia política.