Varietats lingüístiques

Les varietats geogràfiques, o dialectes, són el conjunt de trets lingüístics associats a l'origen geogràfic del parlant. En català hi ha dos grans dialectes:

a) català oriental: rossellonès o septentrional, central, balear i alguerès, i

b) català occidental: nord-occidental o lleidatà i valencià.

La separació entre els trets lingüístics diferencials mai no són línies perfectes. Tenint en compte això, algunes de les diferències entre els dos grans blocs són:

Fonètiques: En l'oriental, les a i e àtones es pronuncien com a neutres, i les o i u àtones es pronuncien u. En l'occidental, les a i e àtones es pronuncien a i e respectivament, i les o i u àtones es pronuncien o i u respectivament.

Morfològiques: En l'oriental, la primera persona del present d'indicatiu acaba en -u, -i o -o: jo cantu (escrit canto), jo canti, jo cant. El numeral dos té femení: dues. En l'occidental, la primera persona del present d'indicatiu acaba en -o o -e: jo canto, jo cante. El numeral dos no té femení.

Lèxiques: Alguerès: forqueta, morro... Balear: al·lot/a, capell, granera, torcar, ver... Central: mandra, cartró... Rossellonès: pallago, ca, oliu, estela... Lleidatà: bajoca, mançana, panís, padrí/ina (avi/àvia)... Valencià: prompte, xic, llevar, escurar...

Les varietats històriques es refereixen als trets lingüístics associats a l'origen cronològic del parlant. Per exemple, Ramon Llull (segle XIII), Ausiàs Marc (segle XV) i Quim Monzó (segle XX) són escriptors de la mateixa llengua, malgrat que hi hagi les diferències pròpies de l'evolució històrica. S'hi inclouen les generacionals. Per exemple, un avi i el seu net parlen la mateixa llengua amb solucions diferents: "no em destorbis" (avi) i "no em ratllis" (net).

Les varietats socials es refereixen als trets lingüístics associats a l'origen social del parlant. Aquestes varietats es poden minimitzar amb l'ensenyament de l'estàndard o pels mitjans de comunicació.

Parlem ara de varietats funcionals o registres, és a dir, el parlant, segons la circumstància o situació comunicativa, tria una determinada varietat funcional o una altra. Per triar o bé definir un registre, el parlant té en compte quatre factors:

1. El camp semàntic o tema, és a dir, la matèria de la qual es vol parlar o escriure, que pot ser més general o específic. Aquest és el factor principal dels llenguatges d'especialitat, que es caracteritzen per tenir un lèxic específic i precís. Per exemple, el llenguatge jurídic, el mèdic, l'administratiu o el policial.

2. El canal, és a dir, el parlant tria si fa servir un canal oral o un canal escrit, la qual cosa representa solucions lingüístiques diferents. De vegades, hi ha textos escrits per ser dits (conferències, telenotícies) o textos escrits que imiten l'oral (teatre).

3. El grau de formalitat, que marca si el discurs del parlant és vulgar, col·loquial o familiar, estàndard, literari/culte/tècnic o científic. Per exemple, un parlant pot definir la mateixa realitat amb diferents solucions: "Aquest home porta una merda!", "Aquest home va pet!" (vulgar); "Aquest home està borratxo" (col·loquial i estàndard); "L'individu presenta intoxicació etílica aguda" (culte).

4. La intencionalitat del parlant determina el tipus de text, ja sigui oral o escrit: conversacional, narratiu, descriptiu, argumentatiu, expositiu, instructiu, etc.

La varietat estàndard o comuna és la varietat que permet la intercomprensió entre les altres varietats d'una llengua, sobretot en els àmbits formals, és a dir, és una varietat supradialectal. És institucionalitzada, legitimada, codificada i normativitzada (però flexible). S'ensenya a les escoles i l'usen els mitjans de comunicació, l'administració i la ciència. L'estàndard en cap cas no comporta la renúncia a la riquesa de les altres varietats lingüístiques, i no s'ha d'equiparar llengua estàndard a llengua correcta (una solució pot ser correcta, però no estàndard). La varietat estàndard té cinc funcions:

a) unifica, ja que és lligam entre les altres varietats;

b) separa, ja que afirma la identitat d'una comunitat lingüística respecte a d'altres;

c) dona prestigi;

d) és participativa, ja que afavoreix la contribució en el món cultural i científic modern, i

e) és marc de referència per als parlants.