Història de la llengua

Segles VII i VIII. En una evolució gradual i quasi imperceptible, la gent ja no parla llatí.

Segles IX a XI. El poble ja parla català, però hi ha una situació de diglòssia; és a dir, la convivència de dues llengües en què una, la llengua A (alta, amb més prestigi, en aquest cas el llatí), expressa tots els àmbits de poder --administració, ensenyament, literatura, comerç, usos públics-- i l'altra, la llengua B (baixa, amb menys prestigi, en aquest cas el català), només s'usa en els àmbits privats. Ara bé, el llatí dels documents s'impregna de l'oral, la qual cosa es reflecteix en textos plens d'interferències, tant lèxiques com sintàctiques. Ja és un llatí allunyat del clàssic.

Com que la immensa majoria de la població és analfabeta i no entén el llatí culte, al Concili de Tours (813), l'Església mana oficialment als sacerdots que prediquin en la llengua del poble perquè se'ls entengui.

Segle XII. És l'època d'expansió territorial i dinàstica. S'inicien la Corona d'Aragó i el català escrit. Els primers textos escrits en català que es coneixen són de la segona meitat d'aquest segle:

Forum Iudiciorum. Codi de lleis visigòtic escrit en llatí, del qual coneixem la traducció d'un petit fragment al català.

Les Homilies d'Organyà. Primer text escrit en català. Són vuit fulls d'un sermó en prosa, on l'autor comenta passatges de l'Evangeli.

Segle XIII. El naixement de la prosa literària catalana comença a la segona meitat del segle XIII, amb l'obra extraordinària del mallorquí Ramon Llull. L'hegemonia política i l'afermament de la Corona (conquestes de Mallorca, València i Sicília) consolidaran una consciència d'identitat i convertiran la llengua en un factor de coherència cultural i política. D'aquest període, cal destacar-ne que:

a) Els textos poètics s'escriuen en occità.

b) Els textos jurídics i comercials s'escriuen en català. Són els Usatges de Barcelona, els Furs de València, el Llibre de les Costums de Tortosa i les Ordenances dels corredors de la Llotja.

c) El creador de la prosa literària i científica catalana és Ramon Llull (1232-1315), escriptor, filòsof, místic i missioner. La raó per la qual usa el català és perquè té la voluntat de difondre entre el poble diverses branques del saber i evitar restringir la seva obra a l'estament culte, als eclesiàstics. El català serà un instrument normal de comunicació i una eina útil en l'expressió culta. La seva obra és clau en la història del català i del pensament europeu. Per exposar les seves doctrines intervé en concilis i universitats, visita corts papals i reials i escriu unes 250 obres d'un ventall molt variat de temes científics, filosòfics, teològics i literaris. El Blanquerna, Arbre de Ciència, Llibre de Contemplació de Déu, Llibre de l'Ordre de Cavalleria... són algunes de les seves obres més conegudes.

d) En aquest segle s'escriuen dues de les quatre grans cròniques que historiaven fets contemporanis o immediatament anteriors. Des del punt de vista lingüístic són de gran interès, perquè amb elles la prosa catalana assoleix la maduresa. La Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts (cap al 1274), que es presenta com a autobiogràfica, va ser dictada pel mateix rei. És la història del rei Jaume I, que explica, amb una llengua viva i fluida, amb força i espontaneïtat, grans gestes amb fragments d'exaltació militar, didàctics i religiosos. La Crònica de Bernat Desclot (1288) narra els fets des de la formació de la Corona d'Aragó fins a la mort de Pere el Gran. El protagonista, però, és Pere el Gran i els fets que va viure: la intervenció de la casa reial a Itàlia, la invasió de Catalunya pels francesos i l'alliberament per part del monarca, el qual tindrà una dimensió d'heroi d'epopeia.

Segle XIV. És l'inici dels moments més brillants de la literatura catalana, que coincideix amb les conquestes de Sardenya i Grècia. Pere el Cerimoniós va ser el primer rei català que va intuir l'estret lligam entre el poder i la llengua. Aquesta interrelació s'estendrà per tots els territoris dominats per la Corona i la llengua catalana arribarà a ser una de les llengües més esteses i difoses. D'aquest període, cal destacar-ne que:

a) S'escriuen les altres dues grans cròniques. La Crònica de Ramon Muntaner (1325), la més extensa, que narra els fets de cinc regnats: des de Jaume I fins a la coronació d'Alfons III el Benigne. És la que té més nom i fama. Muntaner, que era gironí, hi exalta, en primera persona i en un to col·loquial i viu, com si es tractés d'una conversa, la monarquia, els catalans, Catalunya i la llengua catalana. La Crònica de Pere el Cerimoniós (1386), en set llibres, narra els fets succeïts des de part del regnat d'Alfons III el Benigne, el seu pare, fins al seu regnat. El més notori és la narració que hi fa de la reincorporació del Regne de Mallorca, dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, i de la guerra contra la noblesa aragonesa rebel. És un autèntic dietari molt individualitzat. S'hi pretén justificar i defensar la seva actuació. La llengua és menys viva que la de les altres cròniques, és més elevada i acurada, més oficial.

b) Es reforma la Cancelleria reial durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Aquest organisme administratiu i burocràtic té la tasca de redactar els documents oficials de la Corona, que són considerats models de bona escriptura; un model d'escriptura acadèmica que avui anomenaríem llengua estàndard, perquè codifica i unifica la llengua a tot el territori. La Cancelleria reial és el gran centre del nou corrent cultural i literari, de l'humanisme, a Catalunya.

c) Possiblement la figura més destacable de la Cancelleria és Bernat Metge (1340/46-1413), secretari de dos monarques, Joan I i Martí I. Va ser acusat de traïció i processat, fins que Martí I li va fer confiança. És el primer escriptor que tradueix obres clàssiques, que escriu amb mires exclusivament literàries i que incorpora l'humanisme. Arran del seu processament escriu Lo somni (1399), que és la primera obra humanística a Espanya: una mostra del triomf de la raó sobre l'obscurantisme.

Al llarg del segle XIV i inici del XV, en les relacions formals (administració, cort pontifícia, ciència, pensament i literatura) s'usa el català com a llengua de prestigi. En les relacions informals de la vida íntima i familiar s'usa exclusivament la llengua catalana. La poesia, però, es continua escrivint en occità, o en un català occitanitzant.

Segle XV. Ha estat qualificat de "segle d'or" de la literatura catalana. El corrent cultural que condiciona el segle XV és l'humanisme, que sorgeix de la nova situació sociopolítica i religiosa del segle XIV i que representa una manera diferent d'entendre la vida, i de viure-la. Ara els valors medievals entren en crisi. I amb l'evolució de l'humanisme s'arriba al Renaixement, als temps moderns. La invenció de la impremta a mitjan segle XV permet que la cultura escrita es divulgui i que augmenti la demanda de llibres.

S'escriuen les grans novel·les de la literatura medieval catalana i s'assoleixen moments d'esplendor amb:

a) Ausiàs March. És el primer poeta que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca. Escriu més de deu mil versos plenament en català.

b) Joanot Martorell. És l'autor de la novel·la profana més llegida durant el segle XV, Tirant lo Blanc, considerada l'obra mestra de la narrativa medieval catalana i universal.

c) Roís de Corella. Humanista, prosista i l'últim gran poeta de la literatura clàssica catalana. Poc llegit, però.

d) Jaume Roig. Autor de la novel·la en vers, de caràcter misogin, l'Espill o Llibre de les dones, de més de setze mil versos, escrita amb un llenguatge extraordinàriament ric i popular.

e) La novel·la cavalleresca i anònima Curial e Güelfa. Amb un llenguatge refinat i popular, la influència italiana hi és present en el vocabulari.

És una època de retrocés de la llengua catalana, perquè hi ha una pèrdua de consciència lingüística, no es produeixen tantes obres cultes i de creació com al segle anterior, i perquè la Corona d'Aragó queda lligada definitivament al projecte de monarquia dels Reis Catòlics.

Segles XVI i XVII. Fins al darrer terç del XVII, l'ús social de la llengua, però, es manté ben viu en les relacions familiars, a l'església, a l'administració, a l'escola, en els llibres tècnics i d'història, en els llibres de comptes públics i privats, en els documents notarials, en els testaments...

El castellà es va introduint durant aquests dos segles a partir d'uns fets que n'acceleren la presència:

a) La influència de la cort castellana. L'aristocràcia catalana s'anirà castellanitzant fora i dins del territori.

b) L'esplendor de la literatura castellana. Alguns escriptors canvien la llengua catalana per la castellana, per exemple Joan Boscà, a causa de l'enlluernament que produeixen el Renaixement i el barroc castellà, de noms com ara Cervantes, Lope de Vega, Quevedo...

c) La impremta. La producció de llibres en castellà desplaça de mica en mica els catalans per una qüestió de mercat.

d) Les guerres. La Guerra de les Germanies (1519-1523). Els agermanats (camperols, artesans i burgesos) són vençuts per l'aristocràcia, i els vencedors fan servir el castellà per distingir-se'n.

e) La inquisició. Va ser un factor castellanitzant perquè redactava els document en castellà.

El català havia aconseguit mantenir-se amb normalitat com a llengua de l'administració fins al darrer terç del segle XVII. A partir d'ara, l'administració deixa d'usar-lo a causa de la presència del funcionariat castellà, de la inquisició, de l'adhesió de les classes altes al castellà i del prestigi que té aquesta llengua davant dels estaments burgesos i populars.

S'anirà consolidant una forta diglòssia del català (llengua B) respecte al castellà (llengua A).

Hem de destacar:

a) Cristòfor Despuig. El tortosí va escriure Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) en català, en què denuncia la situació esmentada.

b) La literatura popular: romanços, cançons, literatura eròtica de difusió privada i anònima i dietaris personals se segueixen fent en català.

c) De la producció culta al segle XVI, cal destacar-ne, entre d'altres, Pere Serafí, C. Despuig i Joan Timoneda; i, de la del segle XVII, la poesia del rector de Vallfogona i de Francesc Fontanella.

El 1659 Castella i França signen el Tractat dels Pirineus, pel qual el Rosselló (el Conflent, el Capcir, el Vallespir) i la meitat de la Cerdanya passen a sobirania francesa. En aquests territoris de seguida es va prohibir el català en l'ensenyament, i el 1700 se'n va prohibir l'ús en els documents públics amb un edicte de Lluís XIV.

Segle XVIII. La Guerra de Successió (1702-1714), i el seu desenllaç, marquen l'inici d'una nova etapa. Guanyada la guerra pels partidaris de Felip d'Anjou, es dicten els decrets de Nova Planta, que anul·len l'oficialitat del català i el prohibeixen: el 1707 a València, el 1715 a les Illes Balears (excepte a Menorca, sota dominació anglesa) i el 1716 al Principat de Catalunya.

Així, es va obrir el mercat de treball per als funcionaris castellans. La seva presència en tots els àmbits de l'administració pública va servir perquè la castellanització fos eficaç.

A partir d'aquest moment, tindrà lloc una forta repressió lingüística. Es reprimeixen les universitats, acadèmies i societats; s'aboleix el règim jurídic propi, i desapareixen les institucions d'autogovern (Corts, Generalitat, Consell de Cent, jurats municipals, autonomia monetària i fiscal, etc.).

Al llarg dels segles XVIII i XIX aniran apareixent nous decrets i mesures per prohibir el català a l'escola, als tribunals civils i eclesiàstics, al teatre, als llibres de comptabilitat... Ara bé, la major part de la població era analfabeta i no entenia cap altra llengua que no fos la catalana.

Durant el segle il·lustrat, els intel·lectuals catalans van mantenir posicions lingüístiques diferents. Uns feien judicis despectius sobre la llengua catalana (Antoni de Capmany), d'altres defensaven l'idioma en l'ensenyament (Baldiri Rexach) i d'altres argumentaven la seva defensa amb apologies certament pintoresques, més aviat arqueològiques.

S'han de remarcar, però, els estudis gramaticals i lèxics (Carles Ros, Josep Ullastre...) en forma de diccionaris i tractats d'ortografia que, malgrat tot, van aparèixer durant la Il·lustració. Aquestes obres representaran l'estadi precientífic de l'estudi del català.

Quant a la literatura, hem de destacar:

a) Els seixanta volums de la monumental obra del Baró de Maldà, Rafael d'Amat i de Cortada, Calaix de sastre (1769-1816). Hi descriu la vida quotidiana de l'època.

b) El menorquí Joan Ramis i Ramis, autor de dues peces teatrals: Lucrècia (1769) i Rosaura (1783).

c) Diversos cicles de poesia i teatre popular.

És el període en què, malgrat que es manté la situació de diglòssia respecte al castellà en la primera meitat del segle XIX, a partir de la segona meitat hi ha una represa de consciència nacional, i els intel·lectuals i la burgesia, enfortida per la industrialització, volen recuperar els signes d'identitat. El naixement d'un moviment literari renovador, la Renaixença, gestat per la burgesia, i l'aparició del catalanisme polític faran possible que el poble català tingui una nova consciència lingüística. El 1833 marca l'inici simbòlic de la Renaixença, amb la publicació del poema La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau.

El moviment cultural arreu d'Europa és el Romanticisme, que reivindica el retorn a l'esplendor de l'edat mitjana, i és aquí on Catalunya retroba el seu passat gloriós.

La burgesia, l'aristocràcia i l'església, a partir de la segona meitat del segle XIX, es posaran d'acord per canviar la realitat sociolingüística. Les classes populars, però, no havien abandonat mai la seva llengua.

Els objectius de la Renaixença són: a) Reconstruir l'edat mitjana, l'època de màxima esplendor. b) Divulgar els clàssics medievals. c) Recollir la literatura popular. d) Potenciar tots els gèneres literaris. e) Crear noves institucions i potenciar les existents. f) Normativitzar la llengua i normalitzar-la.

L'any 1859, Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull restableixen els Jocs Florals, peça clau en la restauració de la llengua. En aquests certàmens poètics queda manifest l'estat caòtic de la llengua i es pren consciència que cal codificar-la i normativitzar-la; és a dir, crear uns codis i unes normes.

Al llarg del segle aniran apareixent un gran nombre d'estudis i diccionaris que s'esforçaran per codificar la llengua. Ara bé, els seus autors no tenen una formació adequada i s'hi poden trobar força limitacions.

A la fi de segle, la revista L'Avenç hi juga un paper molt important, perquè inicia una campanya de recomanacions lingüístiques que tenen un ressò considerable i posen les bases de les Normes ortogràfiques que publicarà l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1913. Recomanaven: a) Acabar amb l'anarquia ortogràfica i publicar un nou diccionari. b) Unificar els dos models de llengua, la culta i la popular. c) Depurar el lèxic.

S'iniciarà el catalanisme polític: Valentí Almirall publica el 1886 Lo catalanisme, i Unió Catalanista presenta un projecte d'autonomia el 1892, les Bases de Manresa.

Entre les figures literàries destaquen: a) Jacint Verdaguer (1845-1902), poeta de gran qualitat (L'Atlàntida, Canigó...), assagista, prosista i recreador de la llengua. b) Àngel Guimerà (1845-1924), dramaturg i poeta. c) Narcís Oller (1846-1930), primer novel·lista modern català. Hi consolida el gènere. d) Frederic Soler (Pitarra), dramaturg.

Període 1900-1939. Significa la codificació de l'estàndard i l'ús social de la llengua, a partir d'una sèrie de fets decisius per a l'estudi científic del català:

1906. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a iniciativa de Mossèn Antoni M. Alcover, de gran ressò popular, amb molt d'èxit i la inscripció d'uns 4.000 congressistes procedents tant de tot l'àmbit lingüístic català com de l'àrea internacional. Hi va haver tres seccions d'estudi: la filologicohistòrica, la literària i la sociojurídica.

1907. Enric Prat de la Riba és elegit president de la Diputació de Barcelona i funda l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). A la Secció Filològica és on Pompeu Fabra du a terme la seva obra.

1913. Pompeu Fabra publica les Normes ortogràfiques. Les signen tots els membres de la Secció.

1917. Pompeu Fabra publica el Diccionari Ortogràfic.

1918. Pompeu Fabra publica la Gramàtica Catalana a partir dels criteris següents: a) La llengua havia de ser clara i lògica. b) Havia de reflectir la llengua parlada. c) Havia de ser harmònica amb les altres llengües romàniques d'Europa. d) Havia de ser supradialectal, que pogués ser reconeguda des de cada variant geogràfica. e) Havia de ser moderna i de cultura.

1926. Inici de la publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), de Mossèn Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll.

1931. Instauració de la II República. S'aconsegueixen avenços en la normalització lingüística: l'ensenyament a les escoles i la difusió en els mitjans de comunicació de premsa i ràdio. F. B. Moll publica l'Ortografia mallorquina segons les normes de l'Institut.

1932. Pompeu Fabra publica el Diccionari General de la Llengua Catalana. Intel·lectuals i escriptors valencians accepten les normes de Fabra: Normes de Castelló.

Període 1939-1975. El franquisme i la persecució del català.

Nova repressió de la cultura catalana: es prohibeix l'ús del català en tots els àmbits públics. Les institucions catalanes s'aboleixen (Generalitat, IEC, etc.) i molts intel·lectuals han de fugir a l'exili, on es farà una tasca important de manteniment de la cultura.

Al final del règim dictatorial hi ha una certa tolerància: tímida publicació de textos; apareixen revistes, editorials i noves generacions d'escriptors, i el 1961 es crea Òmnium Cultural, que comença a ensenyar el català.

Període de 1975 fins avui.

Amb la mort de Franco, comença la transició política, i s'instaura la democràcia, que marca la recuperació de les institucions nacionals, les quals retornen de l'exili. Com que ja s'havia fet la normativització de la llengua, és el moment d'iniciar la normalització del coneixement i de l'ús, a partir d'un nou marc legal.

La segona meitat del segle XX és una etapa que destaca pels estudis sobre la llengua. Cal destacar-ne noms com ara Joan Coromines (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana,...), Francesc de Borja Moll (Gramàtica Catalana,...), Manuel Sanchis i Guarner (Aproximació a la història de la llengua catalana,...), Enric Valor (Curs mitjà de gramàtica catalana,...), Antoni M. Badia i Margarit (Gramàtica històrica catalana,...), Germà Colón (El léxico catalán en la Romania), Joan Veny (Introducció a la dialectologia catalana,...), Joan Solà (Estudis de sintaxi catalana,...), Gabriel Ferrater, Francesc Vallverdú, Lluís V. Aracil, Josep Ruaix,...