La llengua aranesa

La vinculació política i administrativa d'Aran amb Catalunya té els seus precedents més antics en els acords o tractats d'emparança o protecció reial acordats o renovats entre els representants d'Aran i els primers monarques de la Corona d'Aragó, especialment d'ençà de la segona meitat del segle XII. La recerca de la protecció reial dels monarques catalanoaragonesos va ésser buscada pels habitants d'Aran en la mesura que constituïa la garantia de la plena llibertat i autonomia, tant en l'àmbit personal com en el col·lectiu, i alhora, de l'exercici de l'antic dret i costum de gaudir lliurement de l'usdefruit dels boscos, aigües i muntanyes de la vall, base de la vida econòmica i essencials per a la supervivència quotidiana.

Aquest impuls inicial per establir i estrènyer els lligams d'Aran amb la Corona d'Aragó es va reforçar i consolidar durant el regnat del rei Jaume I, el qual, amb el consentiment i l'ajut de la població aranesa, va voler mantenir sempre Aran dins els seus dominis i no el va incloure entre els territoris occitans a la sobirania dels quals va renunciar l'any 1259 a favor de la corona francesa.

L'antic pacte d'Aran amb els primers monarques de la Corona d'Aragó es va renovar l'any 1313, quan la vall va retornar al domini de la corona catalanoaragonesa després de trenta anys d'ocupació francesa. Amb motiu d'aquest retorn a la seva sobirania, el 23 d'agost de 1313 el rei Jaume II atorgà als habitants d'Aran l'anomenat privilegi d'Era Querimònia, verdadera carta magna de les llibertats araneses, que, durant més de cinc-cents anys, va esdevenir la principal base legal de l'ordenament polític, jurídic i administratiu aranès.

La plena incorporació d'Aran a Catalunya va ésser també sol·licitada pels síndics i procuradors de la vall l'any 1411 i fou referendada pel Parlament i les Corts catalanes. D'aquesta manera, les constitucions i altres drets catalans esdevingueren dret supletori dels privilegis de la vall i, en conseqüència, garantia també de la seva llibertat i autonomia davant les intromissions potencials del poder reial.

La promulgació del Decret de Nova Planta l'any 1716, que tan advers fou per a les institucions i llibertats catalanes, no va afectar formalment Aran, que va mantenir el seu sistema polític i administratiu tradicional, per bé que molt minvat en la seva autonomia. Per mor d'això, el territori aranès no va restar integrat dins el nou sistema dels corregiments que l'autoritat borbònica va implantar arreu de Catalunya, i va constituir-ne un districte especial.

Amb l'aprovació de la Llei 35/2010, de l'1 d'octubre, de l'occità, aranès a l'Aran, el Parlament de Catalunya va encetar el desenvolupament del mandat estatutari amb relació a Aran, i va convertir l'occità en llengua oficial a tot Catalunya.

La Llei 35/2010, de l'1 d'octubre, de l'occità, aranès a l'Aran, té per objectius generals reconèixer, protegir i promoure l'occità d'acord amb la seva varietat aranesa en tots els àmbits i sectors. I al preàmbul s'estableix que:

La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és un element fonamental de la identitat pròpia de l'Aran, defensat pels aranesos al llarg dels segles i reconegut i emparat per l'article 11 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

Històricament, des de la unió voluntària de l'Aran a la corona catalanoaragonesa pel Tractat d'emparança del 1175, les institucions polítiques del Principat de Catalunya han reconegut i respectat la identitat cultural i lingüística de l'Aran.

La llengua occitana inclou diverses varietats lingüístiques al llarg de tot el seu territori, repartit en tres estats. Actualment, la llengua occitana no disposa d'una autoritat lingüística única per a tot el seu territori. A l'Aran l'autoritat lingüística de l'aranès l'assumeix l'Institut d'Estudis Aranesos des del 29 d'abril de 2008, per acord del Ple del Conselh Generau d'Aran.

L'oficialitat de l'occità s'estén, a més, a tot Catalunya, que esdevé així l'únic territori dins l'Estat que reconeix tres llengües oficials.

Actualment la normativa de referència més difosa, que manté els mateixos criteris de les Normes ortografiques der aranés, aprovades per la Generalitat el 1983, és la definida per Loís Alibèrt a la Gramatica occitana, publicada a Catalunya el 1935 i reeditada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 2000.