La policia durant les primeres dècades del segle XX

La crisi de 1898, a part d'una derrota militar, significà una esquerda profunda entre la classe dirigent de l'Estat espanyol i certs sectors de la burgesia catalana que apostaven pel catalanisme polític com a solució per a Catalunya i com una mena de regeneracionisme per a Espanya. En un principi, els regionalistes de la Lliga desitjaven --com s'havia posat de manifest en les Bases de Manresa de 1892-- un sistema de seguretat basat en el sometent i amb una força policial permanent sota les ordres del poder regional. El fur militar dels Mossos, reinstaurat el 1892, els posava en una situació molt compromesa davant l'actitud de l'exèrcit amb el regionalisme, tal com s'havia posat de manifest amb l'assalt a la redacció del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, el 1905. La preeminència política de la Lliga a la Diputació de Barcelona i, un cop aprovada el 1914, a la Mancomunitat, va fer que tingués una posició ambivalent respecte dels Mossos d'Esquadra. D'una banda, no van ser mai tinguts en compte en els plans de reorganització regional, pel fet de ser exclusius de Barcelona, però, de l'altra, foren defensats davant dels atacs dels polítics republicans i reconegudes les seves tasques, repartides en una cinquantena de poblacions de la província de Barcelona.

En els primers anys del segle XX comença l'estructuració definitiva de la policia civil a l'Estat espanyol gràcies al pes de la població urbana i a la necessitat de controlar els nous moviments radicals, factors que demanaven una forma molt més moderna i flexible d'exercir la funció policial que les representades per la Guàrdia Civil. Entre 1905 i 1908, amb l'aparició de la Llei i del Reglament de la policia governativa, començà la gran reforma que havia d'iniciar l'organització i la professionalització dels cossos de policia dependents de l'administració civil, i que serien dos: el de Vigilancia, absolutament civil i dedicat a funcions d'investigació i de policia judicial, i el de Seguridad, uniformat i amb organització militar, que faria el servei a les vies públiques. Altres aspectes d'aquesta reforma serien la creació definitiva de la Dirección General de Seguridad, l'ingrés en els cossos policials mitjançant concursos oposició o la creació d'escoles de formació. Davant dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909), sabem que la base de la repressió governamental va anar a càrrec de la Guàrdia Civil, amb el suport del sometent i dels Mossos a les poblacions on eren. Aquests fets van deixar en les classes populars un malestar notable mentre s'alçaven les veus, des de les files republicanes, per la seva dissolució, cosa que no arribaria, però, fins al 1917: el setembre d'aquest any la Diputació aprovava l'extinció gradual del cos amb l'amortització de les places que anaven quedant vacants. La tensió social a partir de 1919, coneguda amb el nom dels "anys del pistolerisme", va fer replantejar el tema de l'extinció dels Mossos. La necessitat d'una força policial que controlés la perifèria de les ciutats davant de l'actuació de pistolers va tornar a revitalitzar les funcions d'aquest cos.

La dictadura de Primo de Rivera, iniciada el 1923, no va causar cap problema als Mossos d'Esquadra. El nou règim els va veure com un cos propi, adient per a una Catalunya nova, un cop dissolta la Mancomunitat i apartades les vel·leïtats d'autogovern. Pagats per la Diputació de Barcelona, però sota el control de Capitania i del governador civil, els Mossos van ser encarregats, per exemple, de la custòdia dels terrenys on es construirien els pavellons de l'Exposició Universal. Els Mossos, amb el comandant Oller com a cap, foren utilitzats per a la tasca policial repressiva de la dictadura i de Martínez Anido, ministre de la Governació durant aquells anys. Per això, un cop caigut Primo de Rivera, el 1930 la Diputació es va veure en l'obligació de fer una profunda reestructuració a causa del caire que havia pres el cos. El Decret del 14 d'agost de 1930 dissolia el cos dels Mossos d'Esquadra de Barcelona i el tornava a reorganitzar sota uns nous paràmetres. D'aquesta manera es van poder eliminar els seus caps i es va aconseguir que el cos armat es vinculés exclusivament a la Diputació, amb la qual cosa la seva dependència militar i del govern civil restava molt mediatitzada.

Malgrat que la percepció popular i de dirigents polítics envers els Mossos era dolenta, el cos de Mossos d'Esquadra estava preparat per transformar-se en una força vinculada al nou estat que suposaria l'adveniment de la República.

Pel que fa a les forces d'ordre públic, amb la República, a partir de l'abril de 1931, les Esquadres no tan sols es van mantenir sinó que van adaptar-se al nou règim i van agafar un tarannà diferent del que havien tingut fins aquell moment. Van passar a ser identificades amb les institucions autonòmiques i amb el govern català, lleials als presidents de la Generalitat i vinculades al projecte populista republicà i catalanista d'aquells anys. El 14 d'abril de 1931, el capità Frederic Escofet, caporal del destacament de la Garriga, es va posar a les ordres del president Macià, que havia proclamat la República Catalana. Es van destituir els anteriors comandaments i Pérez Farràs, comandant d'artilleria, va ser nomenat comandant dels Mossos.

Foren uns anys de tensions socials i polítiques i la policia, i els Mossos en particular, es veurien implicats en la defensa de les institucions de govern. El 14 d'octubre de 1932, el president Macià signava un decret mitjançant el qual s'estenia el cos policial dels Mossos a tot Catalunya. Al mateix temps, i a partir de l'Estatut, tots els cossos policials van passar a dependre del Comissariat d'Ordre Públic, i aquesta competència va ser un tema prioritari per als dirigents polítics. Després dels fets d'Octubre, les Esquadres, en un primer moment, van ser desarmades pel fet d'haver atacat l'exèrcit, tot i que, amb un nou comandant, tornaren a ser operatives en les tasques pròpies de seguretat.

El triomf del Front d'Esquerres a les eleccions del febrer de 1936 va significar l'alliberament del govern català empresonat i l'amnistia per a tots aquells que havien participat en els fets d'Octubre del 1934, entre ells els comandaments i responsables dels Mossos. La tornada a Barcelona del president Companys, escortat per motoristes de la Guàrdia Urbana i dels Mossos, seria la imatge més il·lustrativa d'aquells moments.

La Guerra Civil fou un moment difícil i ple de tensions per al país i per a les forces policials. D'entrada, van posar-se al costat del Govern de la Generalitat i en contra de les forces colpistes. En els primers mesos es produïren diverses tensions amb les patrulles de control dels comitès de milícies antifeixistes i, posteriorment, anaren vivint els esdeveniments que la contesa bèl·lica els va portar, com els fets de maig de 1937.

El règim franquista es va constituir com un veritable règim policial on no només es barrejaven els interessos del règim amb les tasques policials i militars, sinó que el mateix partit únic era considerat un braç més de la policia. Es van produir depuracions dins la Guàrdia Civil i la policia i la suspensió d'alguns cossos policials, entre ells, els Mossos d'Esquadra. S'hauria d'esperar fins a l'any 1952 perquè els Mossos, integrats en l'exèrcit espanyol en fur, insígnies i dependència, fossin restituïts com una guàrdia de la Diputació de Barcelona presidida, en aquells moments, pel marquès de Castell-Florite.

La policia, i també l'exèrcit, era pensada pel franquisme com un element bàsic per al manteniment del nou ordre franquista, i aquesta concepció ideològica i instrumental va ser imposada a tots els estaments i cossos policials arreu d'Espanya, inclosa la policia local. Els seus membres sovint eren persones destacades per la seva simpatia cap al règim o premiats per haver patit alguna represàlia durant la República o la Guerra Civil.