La dictadura franquista

L'ocupació militar franquista de Catalunya va anar seguida d'una fortíssima repressió. D'una banda, repressió contra persones d'esquerres o catalanistes, condemnades per uns consells de guerra sense garanties, i moltes execucions i empresonaments. El mateix Lluís Companys fou afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, un cop detingut per la Gestapo alemanya a França i portat a Espanya. D'altra banda, repressió cultural a qualsevol signe de catalanitat (bandera, himne, institucions, associacions, canvis de nom de carrers, monuments, etc.) i persecució de la llengua catalana, que fou prohibida; depuració de funcionaris i mestres, i castellanització de l'escola.

El règim es configurava com una dictadura militar de caire feixista, amb un partit únic, un sindicalisme vertical i unes corts i altres institucions de govern nomenades des de dalt. Amb una resistència interior mínima, només els maquis, grups armats resistents antifranquistes, lluitaven a la muntanya catalana contra l'exèrcit i la Guàrdia Civil.

Favorable a les forces de l'eix durant la Segona Guerra Mundial, un cop acabat el conflicte armat, el règim patí l'aïllament internacional. Però, entrats els anys cinquanta, la nova configuració política mundial a base de blocs va fer que els Estats Units reconeguessin el règim a canvi de la instal·lació de bases militars nord-americanes. A partir d'aquí el règim es va anar obrint a l'exterior. També, gradualment, va anar canviant la política econòmica, per part dels nous governs tecnòcrates amb personalitats de l'Opus Dei, liberalitzant-la i superant la fase autàrquica anterior. La població encara vivia amb moltes dificultats, i la prova n'és la vaga dels tramvies de 1951, que també demostra com s'anava articulant progressivament una resistència política interior al règim. La liberalització exterior i econòmica no tenia un paral·lel amb la política, que mantenia la manca de llibertats democràtiques.

Els anys seixanta signifiquen un canvi espectacular per al país. La bona conjuntura econòmica mundial i europea va fer que molts espanyols anessin a treballar a l'estranger. Per altra banda, l'augment de la capacitat adquisitiva dels europeus va fer que comencessin a venir turistes. Tot això va significar una injecció de divises que, lligada a la vinguda de capitals de fora per muntar empreses --per exemple, SEAT--, suposà una nova onada industrialitzadora a Catalunya i a algunes ciutats espanyoles. Tot plegat comportà canvis en la població: hi hagué una onada immigratòria cap a Catalunya des de regions com Andalusia de proporcions desconegudes fins aquell moment. Alhora, també es produí un desplaçament del camp a la ciutat i l'inici de l'adquisició de certs béns de consum (electrodomèstics, automòbils, etc.).

L'immobilisme del règim fou contestat per un increment de l'organització obrera al marge del sindicalisme oficial --el sindicat Comissions Obreres fou fundat el 1964--, de l'organització dels estudiants universitaris, de l'activitat de partits polítics clandestins, del desvetllament de grups catalanistes --fets del Palau el 1960, que suposaren l'empresonament de Jordi Pujol--, de canvis en l'Església catòlica arran del Concili Vaticà II, que propiciava una separació entre Església i estat, i un desvetllament cultural amb fenòmens com la publicació de llibres en català o la Nova Cançó.

A partir dels anys setanta el règim entra en un seguit de dificultats. Econòmicament s'havia aturat el creixement de la dècada anterior, i la crisi del petroli a partir de 1973 va provocar una crisi econòmica generalitzada a Occident. Per altra banda, altres règims autoritaris van desaparèixer a Europa occidental. El consell de guerra de Burgos, contra activistes d'ETA, també va polaritzar l'atenció nacional i internacional, i les penes de mort imposades van haver de ser commutades. L'activitat d'ETA no s'aturaria, i el 1973 assassinava l'almirall Carrero Blanco, l'home fort del règim. L'oposició a Catalunya, des de 1971, es polaritzaria entorn de l'Assemblea de Catalunya, instància unitària on s'aplegava la quasi totalitat de l'oposició. El lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" aviat es faria popular. En aquest context, el 20 de novembre de 1975 moria el general Franco.