La República i la Guerra Civil

La Segona República Espanyola, nascuda arran de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, va significar la recuperació de l'autogovern per a Catalunya. El 14 d'abril Francesc Macià proclamava la República Catalana que, tres dies més tard, es convertiria en Generalitat de Catalunya. A partir d'aquí es confeccionà un estatut d'autonomia (Núria, 1931) que seria referendat pels ajuntaments catalans i plebiscitat pel poble.

Aquest Estatut fou objecte d'una llarga i controvertida discussió a les Corts Espanyoles i només el cop d'estat frustrat del general Sanjurjo, l'estiu de 1932, va fer que els parlamentaris es decidissin a aprovar-lo pel setembre. L'Estatut definitiu del 32 era molt més limitat que el del 31. En aquells moments la força hegemònica a Catalunya era Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Macià, Companys o Tarradellas, que va vèncer tant a les eleccions generals com a les del Parlament de Catalunya. Un parlament que va veure com la primera llei que promulgava, la Llei de contractes de conreu, era invalidada pel Tribunal de Garanties Constitucionals.

Entre 1931 i 1933 el govern republicanosocialista espanyol dugué a terme una política reformista, per intentar resoldre alguns dels grans temes pendents d'Espanya (reforma agrària, reforma militar, autonomia catalana, relacions amb l'Església), tot i que l'entorn econòmic resultava difícil i enmig d'una crisi internacional com a conseqüència del crac de la borsa de Nova York del 29. A les eleccions del novembre de 1933 van guanyar els partits de centredreta i, a l'octubre de 1934, es formà un govern amb ministres de la CEDA, partit dretà profundament anticatalanista.

La vaga general i la insurrecció obrera d'Astúries fou una resposta a allò que era considerat un avanç del feixisme. A Catalunya, el 6 d'octubre, Lluís Companys, que havia substituït Francesc Macià com a president de la Generalitat, va proclamar l'Estat Català dins de la República Espanyola. L'exèrcit va intervenir i, a les poques hores, la Generalitat es va rendir. Les conseqüències foren la suspensió de la institució de govern català i l'empresonament dels seus membres.

Les eleccions del febrer de 1936 van significar un altre gir en la dinàmica política. El Front d'Esquerres va guanyar les eleccions al conservador Front d'Ordre, cosa que significà el restabliment de la Generalitat i de l'Estatut, el retorn de Lluís Companys i una amnistia generalitzada.

Amb el triomf de les esquerres pel febrer del 36 els sectors més conservadors espanyols van propiciar un cop militar que els tornés el poder per tal de mantenir i incrementar els seus interessos. El 17-18 de juliol va tenir lloc l'aixecament militar contra el govern legítim republicà. La defensa de la legalitat contra els militars sollevats va ser intensa i dura als carrers. Va ser protagonitzada per organitzacions obreres armades i per la Guàrdia d'Assalt, les Esquadres i la Guàrdia Civil, la fidelitat i el compromís dels quals respecte del poder legítimament constituït va ser total. Espanya quedà dividida en dues i s'inicià la Guerra Civil.

La Generalitat i els ajuntaments tenien el poder legal, però el poder real estava en mans dels comitès de milícies antifeixistes, agrupació de partits d'esquerres i organitzacions sindicals amb l'hegemonia absoluta de la CNT-FAI. Aquesta dualitat de poders no es va corregir fins al nou govern de la Generalitat de setembre de 1936, en el qual estaven representades les forces obreres, inclosa la CNT. De fet, s'havia produït una veritable revolució social. Durant aquests mesos hi hagué una repressió contra els eclesiàstics --amb la crema d'esglésies i convents--, empresaris, conservadors...; es començà a prendre el control de les fàbriques per part de les organitzacions obreres, cosa que desembocà en el Decret de col·lectivitzacions; s'organitzà la indústria de guerra, i marxaren les primeres milícies al front.

A partir de 1937, les tenses relacions entre la CNT i el PSUC-UGT, el partit i sindicat comunista, es van anar deteriorant, cosa que precipità els fets del maig d'aquell any, quan es produí un incident armat entre la CNT i el POUM, contra ERC i el PSUC, pel control de l'edifici de la Telefònica. Al darrere hi havia una lluita pel poder i una concepció diferent de com s'havia de portar la guerra i la revolució. No cal dir que hi havia un rerefons internacional. La Unió Soviètica, dirigida per Stalin, un dels pocs països que venien armament a la República, no volia que anarquistes i trotskistes monopolitzessin el poder a Espanya. Finalment la CNT i el POUM foren arraconats.

En el front, la batalla de l'Ebre, que englobà un seguit d'ofensives i contraofensives, marcà el destí militar de Catalunya. Franco ordenà l'ofensiva final de Catalunya, que es produí amb gran rapidesa: el 26 de gener de 1939 queia Barcelona, i el 9 de febrer arribava a la frontera francesa. Per a molts començava l'exili.