El primer terç del segle XX (1898-1931)

La població tingué un creixement important en els primers trenta anys del segle XX: passà d'1.966.382 habitants l'any 1900 a 2.791.292 el 1930. Cal remarcar la primera onada immigratòria procedent de les regions d'Aragó, el País Valencià, Múrcia i Almeria, durant els anys de la Primera Guerra Mundial i al final dels anys vint, per les obres fetes amb motiu de l'Exposició Universal de 1929.

La indústria conegué dos processos durant aquests anys: el de la diversificació, amb la creació d'indústries del sector químic, de material elèctric, de ciment, automobilístic, metal·lúrgic i surer; i l'energètic, amb generalització de l'electricitat, que portaren a terme companyies com la Canadenca, el 1911.

Al començament de 1901 es fundà la Lliga Regionalista, que va concórrer a les eleccions d'aquell any. El nou partit, amb la "candidatura dels quatre presidents", triomfà a la ciutat de Barcelona. Això significava dues coses: el primer triomf del catalanisme polític en unes eleccions i un revés als partits dinàstics i al caciquisme a la Ciutat Comtal. La Lliga seria un partit hegemònic dins del panorama català durant aquests anys i va tenir com a líders Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Les classes populars, per contra, van polaritzar-se entorn del lideratge d'Alejandro Lerroux que, amb un discurs demagògic, anticlerical, radical i anticatalanista, pel que representava la Lliga, organitzà un nou partit republicà caracteritzat per la celebració d'actes propagandístics i multitudinaris i per crear una xarxa de locals d'esbarjo i reunió.

Al final de 1905 un grup de militars assaltava la redacció de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut! per un acudit, el "Banquet de la Victòria", en el qual es ridiculitzava la poca efectivitat de l'exèrcit. La reacció a l'assalt fou la redacció, per part del govern, de la Llei de jurisdiccions, que anava dirigida contra el catalanisme, i en cap cas es va condemnar l'acte perpetrat pels militars. Això provocà la formació d'un ens polític unitari, Solidaritat Catalana, que agrupava tots els partits catalanistes, des dels carlins fins als republicans, mentre que en quedaven fora els partits dinàstics i els lerrouxistes. Es presentaren a les eleccions a corts de 1907 i obtingueren un èxit clamorós: de 44 diputats electes, 41 ho foren de Solidaritat. Això significà dues coses: primera, que una entitat política catalanista s'estenia per tot el territori català, i segona, una escombrada al caciquisme tradicional i als partits dinàstics. Políticament i electoralment la dinàmica catalana començava a ser diferent de la resta d'Espanya. Les diferències entre els integrants de Solidaritat Catalana i els fets de la Setmana Tràgica van significar un trencament definitiu de la formació.

La Setmana Tràgica fou un moviment insurreccional popular que va tenir lloc a Barcelona i altres ciutats catalanes l'última setmana de juliol de 1909 en contra de la crida de reservistes per anar a lluitar al Marroc contra les cabiles rifenyes. L'embarcament dels soldats al port de Barcelona va precipitar els esdeveniments: una vaga general i una crema generalitzada de convents. El to anticlerical l'havia donat la propaganda lerrouxista i era la manera amb la qual la població expressava el seu malestar i les males condicions de vida. Finalment, les tropes enviades pel govern van reduir la revolta, amb un balanç d'un centenar de morts i molts més ferits. Posteriorment hi hagué una forta repressió, amb molts detinguts, i amb l'execució de cinc persones, entre elles el famós pedagog Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna.

Mentrestant, la classe obrera s'havia organitzat al voltant de Solidaritat Obrera, formada el 1907, que agrupava diverses societats obreres. El 1910 Solidaritat Obrera es transformà en un sindicat estatal, en un congrés a Barcelona, que es diria Confederació Nacional del Treball (CNT), de caire anarcosindicalista, i que esdevindria el sindicat més important de la Catalunya contemporània.

Els esforços del catalanisme polític, i sobretot de la Lliga Regionalista, es dirigien a tenir una institució d'autogovern. Només es va aconseguir la Mancomunitat de Catalunya, un ens que coordinava les diputacions provincials catalanes. Constituïda el 1914, fou dirigida per Enric Prat de la Riba, fins a la seva mort el 1917, i per Puig i Cadafalch, del 1917 al 1923. La tasca de la Mancomunitat fou ingent, però s'adreçà cap a dues fites: la de potenciar i normalitzar la llengua catalana i la seva cultura i, alhora, la d'invertir en la modernització de Catalunya, mitjançant el desenvolupament de la xarxa de carreteres, l'impuls a la indústria i a l'agricultura i la formació tècnica de treballadors qualificats.

La neutralitat espanyola durant els anys de la Primera Guerra Mundial va provocar un creixement econòmic espectacular i un augment dels beneficis empresarials que no venia acompanyat per la crescuda salarial. Però aquesta situació fou conjuntural. Un cop acabada la guerra, les potències van reactivar les seves economies i l'ombra de l'atur i les dificultats econòmiques va planar a casa nostra. Si hi afegim que el sindicalisme era molt fort en aquells moments, com s'havia demostrat en la vaga de la Canadenca de 1919, i que els empresaris estaven espantats davant la possibilitat d'una revolució, com la revolució bolxevic a Rússia, tot plegat desembocà en una violència sagnant que durà fins a 1923. Pistolers de cada sindicat i dels empresaris i l'actuació de les forces d'ordre públic amb l'anomenada Llei de fugues van fer que l'índex d'assassinats i ferits fos molt alt.

En aquest context, pel setembre de 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, amb el propòsit de posar ordre davant el moment social, el desgavell polític i la qüestió marroquina. La dictadura es va caracteritzar per la repressió contra qualsevol signe de catalanitat --la Mancomunitat fou dissolta el 1925-- i contra l'anarcosindicalista CNT. Estat Català, el partit de Francesc Macià, i altres grups radicals nacionalistes van protagonitzar accions clandestines de lluita contra la dictadura, com el complot de Garraf, que tenia com a finalitat atemptar contra el rei Alfons XIII, o el projecte d'invasió de Catalunya des de França --Prats de Molló-- el 1926. Tots fracassaren, però van donar un ressò extraordinari a la situació del país a fora.