La restauració borbònica i el catalanisme polític

El pronunciament del general Martínez Campos, al final de 1874, instaurà novament la monarquia borbònica amb el rei Alfons XII. El 1876 s'aprovava una nova constitució que posava les bases de l'anomenat període de la Restauració, l'artífex de la qual fou el conservador Cánovas del Castillo. El sistema polític es basaria en l'alternança de dos partits polítics dinàstics, el conservador i el liberal de Sagasta, mentre que els altres partits, republicans, socialistes i carlins, encara que es presentaven a les eleccions, només aconseguien algun escó. La clau era el sistema electoral controlat pel govern a través dels governadors civils que, mitjançant el caciquisme, feien sortir, per coacció o per irregularitats, els candidats pactats.

En aquest context polític sorgí el catalanisme. Anys abans ja s'havia donat el moviment cultural de la Renaixença, que va ser un intent de recuperar una consciència diferencial catalana i alhora integrar en el panorama cultural català alguns dels corrents europeus, com el Romanticisme. Hi hagué contribucions des de tots els àmbits culturals: la història, la literatura, la poesia, la filosofia i el dret, i un dels elements cabdals, la recuperació de la llengua catalana per a l'ús literari.

Paral·lelament van començar a sorgir associacions catalanistes que començaren a reivindicar un tracte diferencial per a Catalunya. Des de publicacions com el Diari Català de Valentí Almirall, republicà federal desencissat amb el desenllaç que va tenir la Primera República, o La Veu de Montserrat, del grup catòlic de Vic, o com les de la Renaixença, més situades en posicions radicals, es van començar a plantejar qüestions d'agitació catalanista. Agitació que es va plasmar en accions com el Memorial de Greuges de 1885, en què es reclamava la defensa del dret civil català i mesures proteccionistes. Accions que van fer quallar la Unió Catalanista, agrupació que reunia tots aquells grups i persones que volien dotar Catalunya d'una personalitat política pròpia i que va desembocar en les Bases de Manresa de 1892. Alhora, començaren a publicar-se llibres de doctrina catalanista, com Lo catalanisme (1886) de Valentí Almirall, des de l'òrbita més progressista, La tradició catalana (1892), del bisbe Torras i Bages, dins de l'àmbit catòlic i conservador, o el Compendi de doctrina catalanista, d'Enric Prat de la Riba i Pere Muntañola.

La desfeta colonial de 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que va afectar interessos catalans, va posar de manifest la poca sintonia entre el govern de l'Estat i els interessos de la burgesia catalana. A partir d'aquell moment el catalanisme polític es va plantejar, alhora, com un regeneracionisme de la política de l'Estat.