Catalunya, la industrialització i l'obrerisme

Catalunya havia començat a desenvolupar una primerenca indústria del cotó al final del segle XVIII. La conjuntura bèl·lica d'entresegles va comportar una aturada d'aquest procés. A partir dels anys trenta l'activitat es reprèn amb força, i el 1833 es fundà a Barcelona la fàbrica Bonaplata, la primera accionada per vapor i que fou cremada per sectors artesanals que veien en aquesta nova instal·lació la seva ruïna (ludisme). A partir dels anys quaranta la industrialització catalana comença a ser un fet.

El sector pioner serà el tèxtil de cotó, tot i la importància de la mecanització de la llana a Sabadell i Terrassa. Per raons energètiques, les indústries se situaren al litoral, on podia arribar el carbó, i al llarg dels cursos dels rius Ter i Llobregat, on s'instal·laren colònies industrials. No fou possible un creixement de la indústria siderúrgica per manca de carbó i ferro, tot i que destacaren importants empreses de construcció mecànica, com La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 1855. Al costat d'aquest desenvolupament industrial hi hagué la millora de les comunicacions, tant pel que fa als camins i les carreteres com en la construcció de la xarxa ferroviària. La línia Barcelona-Mataró de 1848 va ser la primera construïda a Espanya.

Si la industrialització és el fet econòmic rellevant de l'economia del segle XIX, no hem d'oblidar-nos d'altres transformacions. Primer, el creixement demogràfic, que continuà les tendències ja iniciades al segle XVIII, i que significà que es passés de 900.000 habitants al final del set-cents a 1.752.000 el 1877. Hi destacaria el creixement dels nuclis industrials i de les ciutats, especialment Barcelona, que conegué l'enderroc de les muralles i fenòmens urbanístics com el projecte de l'Eixample, ideat per Ildefons Cerdà.

Quant a l'agricultura, tot i mantenir-se la tradicional centrada en els cereals, en veurem aparèixer una de més orientada al mercat, amb el conreu de l'avellana i l'ametlla a Tarragona, l'arròs al Baix Ebre i el Montsià, les patates al Maresme i Osona o els arbres fruiters a Lleida, per posar-ne alguns exemples. Però, per damunt de tot, cal ressenyar el creixement espectacular de la vinya, entre 1868 i 1880, com a conseqüència de la crisi de la fil·loxera a França. Un cop la plaga passà a Catalunya s'estengué ràpidament. Això provocà una crisi al sector i importants conflictes socials amb els rabassaires, cosa que feu que es formés, el 1922, la Unió de Rabassaires, el sindicat pagès més important de Catalunya.

La industrialització va veure aparèixer el proletariat. L'obrer industrial ben aviat prengué consciència de la seva situació laboral i de vida i començà a organitzar-se i a exigir millores socials. El 1834 tenim notícia d'un document fet per un grup de teixidors en el qual es queixaven, davant les autoritats barcelonines, de l'intent dels patrons d'engrandir la llargària de les peces pel mateix salari. El 1840 es fundava l'Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, la primera societat obrera. Els anys del Sexenni revolucionari coincidiren amb la implantació de la I Internacional Obrera a Espanya. Fanelli, destacat anarquista, va fundar a Barcelona un nucli de la Internacional.

El moviment obrer català, des de llavors, es va vincular amb l'obrerisme internacional. El 1870 es produí el Primer Congrés Obrer Espanyol a Barcelona, adherit a la Internacional, en el qual s'imposaren les tesis bakuninistes, cosa que explicaria la importància i persistència del moviment anarquista a casa nostra. Posteriorment se celebrà a Barcelona, el 1881, el Congrés de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, anarcosindicalista, i el 1879 Pablo Iglesias fundà el PSOE a Madrid i la UGT, el 1888, a Barcelona, de caràcter marxista. També cal mencionar el sindicalisme moderat de les Tres Classes de Vapor.