El segle XIX: la crisi de l'Antic Règim i la construcció de l'Estat liberal

La Revolució Francesa de 1789 va significar el trencament de les estructures de l'Antic Règim a França. Les repercussions a Catalunya foren la Guerra Gran, entre 1793 i 1795, quan les tropes franceses corrien pel territori català en guerra amb la monarquia espanyola, i l'ocupació napoleònica, a partir de 1808, que provocà un aixecament popular antifrancès, però que, alhora, era un aixecament contra l'estat de coses que significava l'absolutisme.

La Guerra del Francès va durar del 1808 al 1814 i es va caracteritzar per l'actuació de partides guerrilleres i per setges remarcables, com el que patí la ciutat de Girona. La convocatòria de les Corts de Cadis és la mostra més evident que, políticament, el país estava canviant. La primera constitució espanyola, de 1812 --si exceptuem la de Baiona, feta pels francesos-- significà el primer text legal de caire liberal, i en la seva redacció hi tingué un paper important el català Antoni de Capmany.

El retorn del rei Ferran VII el 1814 suposà la suspensió del text constitucional i el retorn de l'absolutisme. Semblava que es tornava a la situació anterior, però la inestabilitat política i les dificultats econòmiques, amb un empobriment de la població i amb un panorama de fallida de la hisenda reial, feien molt difícil el redreçament si no tributaven les classes privilegiades i si no hi havia un repartiment de la riquesa territorial. A partir d'aquí, els aixecaments militars de caire liberal van sovintejar. Al principi de 1820, el coronel Riego va fer un pronunciament que triomfà i retornà la Constitució de Cadis.

El trienni liberal, tal com es coneix aquest període, tendí a aplicar mesures liberals per tal de redreçar l'economia (llibertat econòmica industrial, primera desamortització eclesiàstica...), reordenà la presència de cases de religiosos i afavorí les llibertats públiques. L'aixecament reialista, fill de la mala conjuntura agrària i de la conspiració nobiliària, va posar el país enmig d'una guerra civil que, amb l'ajut dels exèrcits de la Santa Aliança --els Cent Mil Fills de Sant Lluís-- van enderrocar el govern i van abolir una altra vegada la Constitució.

Entraríem posteriorment a la dècada ominosa 1823-1833, que va tirar enrere totes les mesures decretades durant el Trienni Liberal. A la mort del rei Ferran VII es plantejà un conflicte successori entre la regent Maria Cristina, que regnava en nom de la seva filla Isabel un cop havia estat derogada la Llei sàlica, que prohibia a les dones regnar, i Carles, el germà del rei, que reclamava els drets successoris. Això seria l'origen del carlisme, que tants anys durà en la història d'Espanya.

De 1833 a 1874 veurem com, per una banda, Espanya es va formant com un estat liberal i, per l'altra, es noten tensions de tota mena en la seva consolidació. La formació de l'estat liberal espanyol es va veure envoltada del fet bèl·lic de la Primera Guerra Carlina, que durà a Catalunya fins al 1840. El carlins foren importants a Catalunya i tingueren suport en la pagesia, que tampoc es veia afavorida pel nou estat ni per les seves mesures econòmiques de caire capitalista.

La desamortització (venda de terres de l'Església), que tenia com a finalitat eixugar el dèficit de la hisenda i pagar l'exèrcit que combatia els carlistes, fou una de les mesures més importants de la revolució liberal. Tot i això, no aconseguí que la pagesia accedís a la propietat de la terra. Els efectes de la Guerra Carlina propiciaren aixecaments populars a la ciutat de Barcelona, com per exemple el de 1837, coneguts com bullangues, que mostraven també el descontentament de la població urbana davant la seva situació i que desembocaren en accions anticlericals.

La controvèrsia política la protagonitzaven els moderats i els progressistes. Els primers tenien un concepte més autoritari, volien donar més protagonisme a la corona, eren més restrictius amb les llibertats i apostaven per un sufragi restringit. Per contra, els progressistes tenien un concepte més ampli de la sobirania nacional i eren partidaris d'àmplies llibertats. Durant aquests anys hi hagué governs progressistes i moderats, i aquests últims serien predominants i, en última instància, els que caracteritzarien l'estat liberal espanyol.

El general Prim, el 1868, encapçalà una insurrecció militar de signe progressista que obrí les portes al conegut Sexenni revolucionari. Isabel II marxà del país i Amadeu de Savoia fou coronat com a nou rei. La Constitució de 1869 donava àmplies llibertats democràtiques. L'assassinat del general Prim i l'abdicació d'Amadeu van precipitar l'adveniment de la Primera República (1873-1874). A Catalunya hi havia un nombre important de republicans federals i, fins i tot, un destacat ideòleg i polític republicà, Francesc Pi i Margall, va arribar a la presidència de la República.