Les transformacions del segle XVIII

Després de la pèrdua de les institucions d'autogovern i en ple procés d'assimilació per part de la monarquia absolutista hispànica, Catalunya coneixerà, durant el segle XVIII, un seguit de transformacions que mostraran el dinamisme d'una economia en expansió i la gènesi dels canvis cap a un sistema capitalista.

En setanta anys, els que van de 1712 a 1787, Catalunya doblarà la seva població, que passarà d'uns 470.000 habitants a uns 900.000. L'explicació s'ha de trobar en l'inici d'un canvi de règim demogràfic amb la reducció de les mortalitats catastròfiques, encara que les crisis de subsistència i les epidèmies no van desaparèixer, i el creixement vegetatiu resultant de la diferència entre les altes taxes de natalitat i de mortalitat ordinàries, tot plegat com a conseqüència de les transformacions agràries.

La distribució d'aquesta població és el més significatiu, car es començava a orientar cap al que serà la distribució de l'època contemporània: un creixement per damunt de la mitjana a la zona del litoral, un creixement a l'interior i un alentiment a la muntanya. La població, d'aquesta manera, s'anava situant a les zones econòmicament més dinàmiques del Principat i amb un creixement notable de les ciutats, de les quals Barcelona arribaria al final de segle cap als 100.000 habitants.

L'agricultura catalana va tenir una prosperitat rellevant que es basà en tres processos: l'extensió dels conreus, la intensificació de les explotacions i l'especialització agrícola i, com a conseqüència, l'augment de la superfície cultivada amb l'explotació de noves terres, la intensificació basada en nous utillatges, les millors tècniques agrícoles, l'extensió del regadiu i una major utilització d'adobs. Tot relacionat amb una certa especialització en alguna producció, que millorava l'aprofitament de la terra, com la vinya. Alhora, de mica en mica, s'anava articulant el mercat nacional en el si del país. L'increment de la població significà un augment de la demanda, que generava una tendència alcista dels preus agrícoles que estimulava, al seu torn, les transformacions agràries descrites i l'augment de la renda agrària.

La reactivació comercial es notà a la Catalunya del set-cents. Intensificació del mercat regional, amb l'especialització agrícola, creixement del comerç amb la resta de la Península i, sobretot, desenvolupament del mercat colonial, especialment quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica des de qualsevol port peninsular, a l'últim terç de segle.

S'exportaven productes propis com el vi, l'aiguardent o els teixits estampats, mentre que s'importaven productes colonials. Aquest comerç colonial estimulà l'economia catalana, significà una acumulació de capital, augmentà la demanda i transformà l'estructura productiva de Catalunya.

El creixement de la població, conjuntament amb l'augment de la capacitat adquisitiva, suposà un augment de la demanada de productes manufacturats de tota mena. Això situà al límit la producció feta a la ciutat i a través dels gremis, alhora, es va estimular la formació del treball a domicili. Moltes cases de pagès es dedicaren al treball de la llana, cosa que suposava un increment dels ingressos de la pagesia, una sortida beneficiosa per a capitals comercials que s'invertien en aquestes tasques i un increment de la producció que satisfeia la demanda creixent.

Cap al final de segle, es va començar a popularitzar el treball sobre el cotó, que a la llarga serà el motor de la naixent indústria catalana, quan veiem aparèixer la primera fàbrica d'indianes (teixits de cotó estampats), que significà l'inici d'una renovació tecnològica en el camp de la filatura, preludi de les transformacions tècniques posteriors.