La Catalunya romana

La ciutat de Roma fou el centre d'un vast imperi mediterrani que comprenia la península Ibèrica. Fou en el transcurs de les guerres púniques entre Roma i Cartago quan els romans van desembarcar a Catalunya: el 218 a. de C. Gneu Corneli Escipió posava peu a Empúries. La guerra amb els cartaginesos, la gradual submissió dels pobles peninsulars i l'organització de la presència i del poder romà iniciaren el procés de romanització de la península Ibèrica.

El territori català, pel fet d'estar situat al vessant mediterrani, fou objecte d'una romanització intensa, la qual cosa significà l'adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilització llatina. Una civilització basada en una economia agrària de productes mediterranis (blat, vinya i olivera), dotada d'un comerç florent que, en una gran part, tenia com a destinatària la mateixa Roma, i d'un artesanat notable (ceràmica i teixits).

La ciutat era l'element clau de l'organització política i vital d'aquesta cultura, on hi havia els ens administratius i de govern i vivien els propietaris de les terres. La ciutat més important de la Catalunya romana fou Tarraco, on es reproduïa l'estructura urbanística típica de les ciutats romanes (fòrum, termes, amfiteatre, circ, aqüeductes, muralles...), a semblança de la mateixa Roma. La xarxa urbana romana, però, cobria tot el territori català i, a més, estava ben comunicada entre si per les vies romanes, alguna de les quals, com la Via Augusta, comunicava amb la capital de l'imperi. Tot plegat venia acompanyat d'un procés de llatinització, és a dir, de la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes. A la llarga, el contacte del llatí amb les llengües existents va propiciar el naixement de les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. El sistema econòmic i social romà es basava en l'esclau, que es dedicava al treball agrícola o a la producció artesanal.

La crisi del sistema socioeconòmic esclavista, a conseqüència de la paralització de l'expansió militar --que feia que no augmentés el nombre d'esclaus i, consegüentment, n'augmentés el preu--, va portar, a partir del segle III d. de C., cap a una gradual transformació de l'imperi. D'aquesta transformació, en són trets característics la permeabilitat de les fronteres amb l'entrada dels bàrbars o poblacions estrangeres, el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma --molt preocupada a augmentar els impostos per un deute creixent i amb una inflació desbocada-- i la crisi de les ciutats. Tot plegat comportà una ruralització de la societat, una transformació dels esclaus en colons i l'adopció d'una estructura política resultat de la barreja d'elements romans i d'elements aportats pels pobles nouvinguts d'arrel germànica, com els visigots.

Entre els segles V i VIII, els visigots van conformar una entitat política peninsular monàrquica, amb Toledo com a capital, no exempta de tensions que no van permetre una cohesió absoluta, molt romanitzada, de base agrícola i rural i convertida al catolicisme (s. VI). El 711, bandes armades del nord d'Àfrica entraren a la Península, derrotaren els visigots i, ràpidament, ocuparen el territori.

Al voltant del 720 ja s'havia produït l'ocupació sarraïna dels territoris catalans. Les poblacions autòctones es decantaren per diferents opcions: lluitar contra els invasors, freqüentment amb mals resultats per a ells, avenir-se al seu domini o marxar i refugiar-se en les zones pirinenques. En qualsevol cas, la vinguda i l'establiment dels musulmans a la Península i a Catalunya marquen la història posterior d'ambdós territoris i signifiquen la partida de naixement de Catalunya com a entitat política independent.