La diversitat social i cultural és un tret que una bona part de les societats contemporànies no pot defugir i, de fet, cada vegada més es considera un valor socialment compartit. En realitat, els possibles orígens d'aquesta diversitat són nombrosos. Qüestions com el gènere, l'edat, la classe social, la procedència rural o urbana, la religió, etc., es poden considerar factors importants en la generació de diferències i variacions en el si de qualsevol societat.
Però des de fa alguns anys, les migracions són les que atrauen més l'atenció i el debat al voltant dels dilemes i reptes que planteja avui la diversitat cultural. Segons les Nacions Unides, l'any 2020 hi havia 272 milions de persones que vivien fora del seu territori d'origen i que, per moltes i diverses raons –guerres, conflictes polítics, religiosos o ètnics, desastres mediambientals, pobresa, etc.–, es troben en altres països. Una realitat que afecta més del 3% de la població mundial, les causes de la qual es deuen tant a factors d'expulsió dels mateixos països com a factors d'atracció de la resta. Segons l'ACNUR, 89,3 milions de persones al món han perdut la seva llar i les seves arrels a causa de la guerra i la violència.
Durant les últimes quatre dècades s'han consolidat noves pautes migratòries internacionals que han contribuït a generalitzar els moviments migratoris de forma important, de manera que podem dir que el senyal d'identitat de les actuals migracions és el seu caràcter global. Podem destacar tres dimensions en què es percep aquest caràcter del fenomen migratori en el món contemporani:
a) El creixement o almenys manteniment constant del volum de persones migrants, de manera que es pot considerar que les migracions internacionals són un fenomen permanent.
b) L'ampliació de les xarxes i cadenes migratòries –és a dir, del conjunt de relacions entre individus, famílies i grups que serveixen de pont entre els llocs de partida i els llocs de destinació.
c) La diversificació dels tipus migratoris. Tot i que la motivació prioritària dels desplaçaments internacionals segueix sent la de caràcter econòmic, aquests últims anys estan augmentant considerablement altres formes de migrar: els refugiats i desplaçats, el personal qualificat i les elits professionals, la reagrupació familiar, els col·lectius de tercera edat, les migracions femenines, etc.
Les migracions contemporànies
La diversitat social i cultural és un tret que una bona part de les societats contemporànies no pot defugir. Les migracions són les que atrauen més l'atenció i el debat al voltant dels dilemes i reptes que planteja avui la diversitat cultural. Durant les últimes quatre dècades s'han consolidat noves pautes migratòries internacionals amb tres dimensions clau: el creixement constant del volum de migrants, l'ampliació de les xarxes migratòries, i la diversificació dels tipus migratoris.
El resultat de tot aquest entramat de moviments, voluntaris o forçats, així com el seu creixement constant, ha estat la formació de minories ètniques o culturals en el si dels països receptors i l'increment de la diversitat sociocultural a la majoria de les societats actuals.
La immigració a Espanya i Catalunya
Igual que altres societats, Espanya s'ha incorporat a aquelles tendències que s'anomenen amb el terme globalització, no obstant això una part significativa de la població estrangera resident a Espanya acumula un temps de residència notable, vuit de cada deu estrangers disposen de targeta de residència permanent, als quals cal afegir-hi els que ja han obtingut la nacionalitat espanyola.
Aconseguir a Espanya "la nacionalitat per residència" basada a acumular anys d'estada legal segons el país d'origen s'ha convertit en la via principal de "naturalització de la població estrangera". El 1995, per exemple, van ser 6.751 les persones que van obtenir la nacionalitat; el 2013, ja n'eren 261.295 i el 2015, en varen ser 114.207. El termini normal són 10 anys, tot i que per a alguns col·lectius són menys: 5 anys per als refugiats i 2 anys per als iberoamericans, filipins, equatoguineans, portuguesos i persones d'origen sefardí.
Que Espanya i, en particular, Catalunya es convertissin, en un termini certament curt, bàsicament al llarg del decenni 1998-2008, en receptors d'immigració internacional s'explica, entre altres raons, per dos factors:
a) El ràpid creixement econòmic experimentat al llarg de la dècada dels noranta del segle XX i els primers anys del segle XXI, juntament amb l'existència d'uns mercats de treball molt diferenciats.
b) La realitat demogràfica espanyola i catalana, immersa en un ràpid procés d'envelliment i afectada per greus desequilibris en les seves estructures d'edats.
En el curs d'aquests últims anys, els canvis produïts en els corrents migratoris d'estrangers cap a Espanya i Catalunya es poden resumir de la manera següent:
a) La proporció que hi havia entre la immigració europea comunitària i la immigració extracomunitària ha canviat i ha guanyat pes la primera. Segons dades de 2015, un 56% dels estrangers residents a Espanya són nacionals de països que pertanyen a l'Europa comunitària, mentre que un 44% procedeixen de països extracomunitaris.
b) Una immigració molt heterogènia: les nacionalitats dels estrangers tendeixen a diversificar-se àmpliament.
c) L'existència de dues grans tipologies migratòries que evidencien una gran disparitat.
d) Una tendència cap a una immigració permanent o de llarga durada.
La immigració no es reparteix igual arreu de l'Estat. Tradicionalment tres regions s'havien convertit en destinacions preferents de la immigració estrangera: Catalunya, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana.
La dinàmica migratòria i l'evolució de la població catalana
Les migracions, malgrat que no són un fenomen nou en el panorama demogràfic català, es revelen com l'element més important en la configuració de la trajectòria de la població catalana del segle XX. Així, l'actual població de Catalunya (que se situa com la segona comunitat autònoma més poblada de l'Estat) s'explica, en bona mesura, per la incidència dels moviments migratoris. S'ha conclòs la tercera gran onada immigratòria dels darrers 100 anys amb un resultat d'aproximadament un terç de catalans nascuts fora de Catalunya.
Dels corrents migratoris que han afectat Catalunya en el transcurs de l'últim segle, sens dubte els que més importància han tingut són els procedents de regions espanyoles, que, fins al final dels anys setanta, van constituir una aportació essencial per a la població catalana. Algunes estimacions indiquen que entre els anys 1901 i 1980 el flux d'immigrants podria haver assolit una xifra propera als tres milions de persones. Avui, aproximadament un 18% del total d'habitants de Catalunya són persones nascudes en altres regions o comunitats espanyoles.
La immigració estrangera a Catalunya es nodreix d'un doble flux: 1) d'una banda, l'arribada d'europeus comunitaris (un 23,1% sobre el total d'estrangers) i, 2) de l'altra, una creixent immigració de països extracomunitaris, que procedeix principalment d'Àfrica i de Llatinoamèrica.
A Catalunya, hi conviuen, segons dades del 2021, gairebé 200 nacionalitats diferents. El col·lectiu més nombrós és el marroquí, que representa més del 19% de tots els estrangers. El segueixen el romanès, l'italià i el xinès.
Evolució de la població total i estrangera 2000-2021 Catalunya: - Any 2000: 6.261.999 habitants, 181.590 estrangers (2,90%) - Any 2010: 7.512.381 habitants, 1.198.538 estrangers (15,95%) - Any 2021: 7.763.362 habitants, 1.250.665 estrangers (16,11%)
Població estrangera per continents 2022 Catalunya: - Europa: 396.378 (31,38%) - Àfrica: 323.019 (25,57%) - Amèrica: 358.099 (28,35%) - Àsia y Oceania: 185.444 (14,68%) - Apàtrides: 195 (0,02%) - Total: 1.263.135 (100%)
Posa't a prova amb aquest apartat
Preguntes d'examen oficial, repetició espaiada i seguiment del teu progrés. Gratis.
Entrena gratis al Dojo →