La xarxa hidrogràfica

Els rius de Catalunya pertanyen al vessant mediterrani, excepte la Garona, amb la capçalera a la Vall d'Aran, que pertany al vessant atlàntic.

Els rius mediterranis es poden agrupar en tres grups: els afluents catalans de l'Ebre, amb el Segre i els seus afluents (la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i la Valira); els rius que tenen la seva capçalera al Pirineu, com la Muga, el Fluvià, el Ter (amb el Freser i l'Onyar) i el Llobregat (amb el Cardener i l'Anoia), i aboquen les seves aigües directament a la mar, i els rius que neixen al Sistema Mediterrani (la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí i la Sénia).

D'aquesta manera, existeixen un total de quatres xarxes diferents, en funció del lloc d'inici i acabament dels rius: xarxa atlàntica, xarxa Pirineus-Ebre, xarxa Pirineus-Mediterrània i xarxa mediterrània.

De manera general, els rius catalans presenten règims fluvials molt diferents i irregulars. El règim fluvial depèn de la quantitat i el tipus de precipitació que es dona a la seva conca hidrogràfica, així com la seva distribució al llarg de l'any. Així doncs, el cabal del riu (quantitat d'aigua que porta un riu en un punt i un moment concret) depèn de les precipitacions líquides que arriben directament al riu i de les precipitacions sòlides, que comportaran en època de desglaç una aportació extra. Consegüentment, les capçaleres dels rius que neixen al Pirineu occidental tenen importants aportacions en forma de neu durant l'hivern, la qual cosa garanteix el cabal fins ben avançat l'estiu (règim pluvionival). Aquests rius tenen una major regularitat dels seus cabals. En canvi, els rius que neixen al Pirineu oriental i al Sistema Mediterrani depenen en exclusiva de les pluges per mantenir regular el seu cabal (règim pluvial); en conseqüència, aquests rius a més de tenir un menor cabal el tenen molt més irregular. En alguns casos aquesta irregularitat pot fer-los assecar-se durant el període de sequera.