El relleu

El Pirineu és una serralada de grans dimensions que s'estén al llarg de més de 400 km, des del golf de Biscaia a la mar Mediterrània. La part catalana té uns 250 km de longitud i s'estén entre la Vall d'Aran, a l'oest, i el cap de Creus, a l'est. El Pirineu està format per serres i massissos, travessats per valls fluvials orientades de nord a sud, que faciliten la comunicació cap a la depressió Central. L'excepció n'és la Cerdanya, plana d'origen tectònic, orientada d'est a oest i per on circula el curs alt del Segre. La comunicació entre valls només ha estat possible a través d'elevats ports de muntanya i collades (port de la Bonaigua, port del Cantó, collada de Toses, etc.). En general, el Pirineu es pot dividir en dues subunitats: el Pirineu axial i el Prepirineu.

El Pirineu axial és el sector més elevat de la serralada i es caracteritza per cims punxeguts, carenes retallades, valls profundes i estanys d'origen glacial originats en el quaternari. Les altituds van disminuint d'oest a est. El sector occidental és el més compacte i ocupa la Vall d'Aran i el Pallars. Alguns cims superen els 3.000 metres, com la Pica d'Estats (3.143 m), que és el punt més elevat de Catalunya. Al sector de la Cerdanya i el Ripollès les formes se suavitzen i no arriben als 3.000 metres (Puigmal, 2.913 m; Tossa Plana de Lles, 2.916 m). A l'extrem més oriental les altituds van perdent importància (Puig Neulós, 1.256 m) fins a arribar al cap de Creus.

El Prepirineu és una subunitat de menor alçada que s'estén al sud del Pirineu axial i presenta la seva màxima amplada entre la Noguera Ribagorçana i el Segre. En aquest sector, a l'oest de Catalunya, es distingeixen les serres interiors de Sant Gervàs (1.890 m) i de Boumort (2.077 m), la Conca de Tremp, drenada per la Noguera Pallaresa, i les serres exteriors del Montsec d'Ares (1.676 m) i Montsec de Rúbies (1.677 m). Entre el Segre i el Llobregat, el Prepirineu és més estret i només hi tenen continuïtat les serres interiors, les més destacades de les quals són la serra del Cadí (2.648 m), amb el massís del Pedraforca (2.497 m), i la serra del Moixeró (2.276 m). Cap a l'est, el Prepirineu connecta amb el Pirineu axial a través de la collada de Toses, va perdent magnitud i forma estreps propers al Pirineu axial.

La Depressió Central ocupa bona part del territori català entre el Pirineu i el Sistema Mediterrani. Està oberta cap a ponent, cap a la depressió de l'Ebre, de la qual forma part. La Depressió Central està lleugerament inclinada cap a ponent i les seves altituds més importants, al voltant dels 1.000 m, es troben en el sector nord-est, en contacte amb la Serralada Transversal.

En els sectors central i oriental la disposició de les roques i la xarxa fluvial han condicionat la formació d'altiplans, relleus en costa i conques d'erosió. Destaquen els altiplans del Lluçanès, del Moianès i el de la Segarra. Entre aquests relleus, hi trobem la plana de Vic, el pla de Bages, la conca d'Òdena i la conca de Barberà, que són conques d'erosió que han estat excavades, respectivament, pels rius Ter i Congost, Cardener i Llobregat, i Anoia i Francolí. El sector occidental de la Depressió Central el formen extenses planes sedimentàries, com ara les planes d'Urgell i de Lleida, on només destaquen petits turons.

El Sistema Mediterrani es troba disposat paral·lel a la costa, entre la Depressió Central i la mar Mediterrània, i està constituït per tres subunitats de relleu: la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral, separades per la Depressió Prelitoral.

La Serralada Prelitoral és una successió de serres que s'estenen des de la vall del riu Ter fins a la plana de Castelló i s'eleven entre la Depressió Central i la Depressió Prelitoral. De nord a sud-oest trobem les Guilleries (1.204 m); el Montseny, amb el cim del Turó de l'Home (1.706 m) com a punt culminant del Sistema Mediterrani; Sant Llorenç del Munt (1.104 m); Montserrat (1.236 m); les muntanyes de Prades (1.203 m); la serra del Montsant (1.163 m), i els ports de Besseit (1.442 m).

La Serralada Litoral s'estén des de l'Empordà fins al Garraf i ofereix menors altituds. Les principals serres i massissos són les Gavarres (535 m), el Montnegre (773 m), el Corredor (657 m), la serra de Collserola (512 m) i el massís del Garraf (658 m).

La Depressió Prelitoral es troba entre la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral, i és el resultat de l'enfonsament de part de l'antic massís que constituïa el Sistema Mediterrani. Comprèn les planes del Penedès, el Vallès, la Selva i el Gironès. Del massís del Garraf cap al sud la Depressió Prelitoral desapareix.

La Serralada Transversal conforma una orografia complexa i diferenciada de la resta del relleu català. Hi conflueixen el Pirineu, la Depressió Central i el Sistema Mediterrani, i es caracteritza per l'activitat volcànica localitzada al pla d'Olot i el seu entorn, amb cons volcànics com els de Santa Margarida i el Croscat, i corrents de lava com la massa basàltica de Castellfollit de la Roca. Hi destaquen les serres de Puigsacalm (1.515 m), el pla d'Aiats (1.306 m), el Far (1.111 m) i Finestres (1.027 m).

El litoral català (uns 515 km de costa) s'estén des de Portbou fins al riu de la Sénia (límit amb el País Valencià). En general, és un litoral suau i sorrenc, tret dels sectors on les serres toquen al mar i la costa és alta i retallada amb badies, cales i puntes. És el cas del cap de Creus, la Costa Brava i les costes de Garraf. La resta del litoral presenta formacions de planes litorals, entre les quals destaquen la plana de l'Empordà, amb una costa baixa i sorrenca i alguns sectors d'aiguamolls, i el delta de l'Ebre, amb una extensió de 320 km2. Altres planes deltaiques són les formades per les desembocadures de la Tordera, el Besòs, el Llobregat i el Francolí.