La Catalunya feudal (s. XI-XII)

Els segles XI i XII signifiquen la consolidació definitiva de Catalunya com una unitat política d'estat feudal, independent i aglutinada per la casa de Barcelona. Es comença una expansió que porta a la conquesta del que anomenem la Catalunya Nova durant el segle XII, que porta les fronteres de Catalunya fins a Tortosa el 1148 i a Lleida i Fraga el 1149.

El 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó, filla de Ramir el Monjo, amb la qual cosa es forma la Confederació Catalanoaragonesa, una unió dinàstica, més que no pas una fusió entre Aragó i Catalunya, en la qual cada territori conserva les seves institucions, lleis i tradicions i només comparteixen el monarca, que es converteix en "comte rei". El que no es va poder mantenir foren els drets sobre Occitània. Cap al final del segle XII i principis del XIII l'expansió de l'heretgia dels càtars o albigesos en aquella regió va desencadenar un procés bèl·lic entre el papa Inocenci III i el rei de França contra els catalans. La batalla de Muret, on va morir el mateix rei Pere el Catòlic, va significar la fi del domini catalanoaragonès sobre aquestes terres.

Estem davant d'una societat plenament feudal on hi ha dos estaments privilegiats, el nobiliari i l'eclesiàstic, i una massa de pagesos lligats a la terra i sota la jurisdicció dels senyors. Les relacions feudovassallàtiques marcaven la jerarquització entre els senyors, regulada pels usatges. Tota aquesta consolidació del feudalisme es va produir en el marc d'un creixement econòmic progressiu, amb un increment de la població, de la producció agrícola, amb l'ampliació dels cultius, del creixement de les ciutats, que s'anirien convertint en els centres de producció artesanal, i d'una gradual prosperitat pel comerç, amb la incipient aparició dels primers mètodes comercials i l'ampliació de la massa monetària.